No estem tots..., falten les dones!

Ja sé que no és el dia de la dona, però com que m'han fet fer un article, ací el teniu:

No estem tots…, falten les dones!

He de dir, que no sóc parcial. De fet, sóc completament imparcial respecte als meus escrits, qualsevol que siga, i aquest, no es va a quedar fora de la pila, clar.

Des de sempre, les dones ha estat discriminades fins al punt de no considerar-les humanes, sinó tan sols animals mediocres, simplement capaces de fer tasques de la llar.
Han estat utilitzades, com a rucs de càrrega. Un animal tan digne com qualsevol altra espècie útil existent al nostre demacrat planeta

Podem parlar de personatges cèlebres coneguts i admirats arreu del món per tota societat culta (que tinga el poder de llegir), com ara Erasme de Rotterdam o Molière, que amb textos seus han sigut capaços de fer saber els demés del masclista que és Déu al haver creat la dona per gust d’Adam através d’una costella d’ell, o simplement postulen que la dona és malvada, i que tot és un error de la naturalesa. Erròniament admirats. Des del meu punt de vista, crec que és un pecat admirar-los (i no sóc catòlic, o pilleu??), ja que jo, com a persona HUMANA, sóc completament incapaç d’admirar algú que no tracta o considera les dones com a tal, per moltes coses profitoses que hagen pogut fer al llarg de les seues extraordinàriament admirades vides els esmentats personatges.

Des d’Aristòtil, passant per Luter, Honoré de Balzac, arribant a Josep Pla, i Ferran Torrent, podem observar grans dosis de masclisme desenfrenat en les seues apreciades obres literàries.

Probablement molts de vosaltres, els lectors, podríeu estar pensant: “No, això era abans”. Doncs no! Això era abans, ho ha sigut durant molt de temps, i avui, dia en que estic escrivint aquest article d’opinió, encara ho és (no sóc adiví, potser demà no hi hagi una societat de classes ni discriminació de gèneres..., quin somni més bonic, no?).

Tal volta penseu que somiar en un món millor és ridícul, però jo podria contestar: “I tu què aportes a la societat?”. Moltíssima gent seria incapaç de contestar, sobretot les dones que no són feministes. Elles podrien dir (però no ho faran): “Jo, neteje la casa del meu home, li faig el dinar al meu home, li faig el llit al meu home, i damunt, encara li’l calente, però sense queixar-me res perquè si el meu home és feliç, jo sóc feliç”. Jo contestaria: “És això viure?”.

Vivim en una societat en la que viure vol dir: treballar, consumir, treballar, consumir, treballar..., i les dones són les més perjudicades. Elles, no prou en haver d’acontentar el seu marit, en els temps que corren han de treballar per guanyar un sou, sempre més baix que el del homes, clar (com si ho feren malament) i han d’acontentar el seu cap (al treball).

En la nostra societat, no anem tots pujats al carret, falten les dones. Sense elles no s’hi pot viure. Com que sóc un xic puc dir que ens fan falta els sentiments i els pensament de les dones. Són indispensables, però avui dia, qui...
Cau a l’atur? Les dones. No troba feina? Les dones. Cobra menys? Les dones. I així podríem estar pàgines i pàgines.

Hem de canviar totes estes coses. Les dones són lliures de fer el que vunguen, sense permís de ninguna altra persona, ja home, ja dona.
Per aconseguir-ho, els homes hem de dir ben fort i clar: SÓC FEMINISTA! I poc a poc (si no es pot fer més a presa) construïr una societat igualitària en tots els sentits de la societat.

LLUITAR, CREAR, CONSTRUÏR


Salut i fins una altra!