No estem tots..., falten les dones!

Ja sé que no és el dia de la dona, però com que m'han fet fer un article, ací el teniu:

No estem tots…, falten les dones!

He de dir, que no sóc parcial. De fet, sóc completament imparcial respecte als meus escrits, qualsevol que siga, i aquest, no es va a quedar fora de la pila, clar.

Des de sempre, les dones ha estat discriminades fins al punt de no considerar-les humanes, sinó tan sols animals mediocres, simplement capaces de fer tasques de la llar.
Han estat utilitzades, com a rucs de càrrega. Un animal tan digne com qualsevol altra espècie útil existent al nostre demacrat planeta

Podem parlar de personatges cèlebres coneguts i admirats arreu del món per tota societat culta (que tinga el poder de llegir), com ara Erasme de Rotterdam o Molière, que amb textos seus han sigut capaços de fer saber els demés del masclista que és Déu al haver creat la dona per gust d’Adam através d’una costella d’ell, o simplement postulen que la dona és malvada, i que tot és un error de la naturalesa. Erròniament admirats. Des del meu punt de vista, crec que és un pecat admirar-los (i no sóc catòlic, o pilleu??), ja que jo, com a persona HUMANA, sóc completament incapaç d’admirar algú que no tracta o considera les dones com a tal, per moltes coses profitoses que hagen pogut fer al llarg de les seues extraordinàriament admirades vides els esmentats personatges.

Des d’Aristòtil, passant per Luter, Honoré de Balzac, arribant a Josep Pla, i Ferran Torrent, podem observar grans dosis de masclisme desenfrenat en les seues apreciades obres literàries.

Probablement molts de vosaltres, els lectors, podríeu estar pensant: “No, això era abans”. Doncs no! Això era abans, ho ha sigut durant molt de temps, i avui, dia en que estic escrivint aquest article d’opinió, encara ho és (no sóc adiví, potser demà no hi hagi una societat de classes ni discriminació de gèneres..., quin somni més bonic, no?).

Tal volta penseu que somiar en un món millor és ridícul, però jo podria contestar: “I tu què aportes a la societat?”. Moltíssima gent seria incapaç de contestar, sobretot les dones que no són feministes. Elles podrien dir (però no ho faran): “Jo, neteje la casa del meu home, li faig el dinar al meu home, li faig el llit al meu home, i damunt, encara li’l calente, però sense queixar-me res perquè si el meu home és feliç, jo sóc feliç”. Jo contestaria: “És això viure?”.

Vivim en una societat en la que viure vol dir: treballar, consumir, treballar, consumir, treballar..., i les dones són les més perjudicades. Elles, no prou en haver d’acontentar el seu marit, en els temps que corren han de treballar per guanyar un sou, sempre més baix que el del homes, clar (com si ho feren malament) i han d’acontentar el seu cap (al treball).

En la nostra societat, no anem tots pujats al carret, falten les dones. Sense elles no s’hi pot viure. Com que sóc un xic puc dir que ens fan falta els sentiments i els pensament de les dones. Són indispensables, però avui dia, qui...
Cau a l’atur? Les dones. No troba feina? Les dones. Cobra menys? Les dones. I així podríem estar pàgines i pàgines.

Hem de canviar totes estes coses. Les dones són lliures de fer el que vunguen, sense permís de ninguna altra persona, ja home, ja dona.
Per aconseguir-ho, els homes hem de dir ben fort i clar: SÓC FEMINISTA! I poc a poc (si no es pot fer més a presa) construïr una societat igualitària en tots els sentits de la societat.

LLUITAR, CREAR, CONSTRUÏR


Salut i fins una altra!

Mort per Whopper..., una campanya un tant agressiva.

Doncs l'altre dia, llegint el periòdic (gratuït...) vaig llegit un article d'opinió que, tal volta vos puga prèixer un bobada, o simplement no vos resulte interessant, però a mi si.
A mi em va agradar potser pel fet que vulgui estudiar publicitat, no sé..., supose que eixa serà la raó... . Estes coses em criden moltíssim l'atenció perquè vist des del punt de vista meu..., la publicitat mou la població, mou el món, i no és cosa de capitalistes fer publicitat sobre alguna cosa en qüestió, ja que en la història, tant comunistes i marxistes, anarquistes, nazis, feixistes, conservadors, obrers i proletaris, franquistes, republicans, monàrquics, eclesiàstics ultra-catòlics i no tant catòlics, sindicalistes, colonitzadors i imperialistes..., etc, l'han utilitzat amb grans èxits, i amb grans fracassos.

Per exemple, en l'àmbit de l'esquerra independentista, la publicitat és quasi fundamental, perquè com ja he dit, mou al món, arribant al punt de l'agitació social, bàsica per a dur a terme accions relacionades amb una ideologia contrària a la que estan sotmesos els ciutadans.

Qui sap, un paperet amb un text explicatiu tal volta pot donar la volta a tota un ciutat movilitzant-la, o més encara, com tot un país, o més... . Avui dia potser fent un video en Youtbe podria arreglar-te la vida, o crear movilitzacions més que massives.

Bé, tot açò venia perquè vaig llegir un article que parlava sobre un campanya més que agressiva que ha dut a terme la multinacional Burger King, jutgeu vosaltres mateixa:

‘Muerte’ por Whopper

Burger King busca distinguirse
desde hace unos años de McDonald's practicando un marketing más agresivo. Lo
último fue una aplicación en Facebook llamada Whopper Sacrifice: si te la
instalabas, la empresa te premiaba con un Whopper por cada 10 amigos expulsados de tu red con la máxima humillación, informándoles en público de que su supuesta amistad vale menos que una décima parte de hamburguesa.
La iniciativa llegó a atraer a 82.000 usuarios y costó la muerte por Whopper a 230.000 falsos amigos. Pero Facebook ha decidido cancelar la campaña ("Facebook y Burger King ya no son amigos") porque viola su política de privacidad -los divorcios en Face, que diría Esteban González Pons, normalmente se hacen en privado- y porque, cómo decirlo, respiraba malicia.
Burger King habrá estado arriesgada, pero no muy hábil. Lo que se lleva esta semana son los buenos sentimientos. El zeitgest entorno al 20 de enero es uno en el que los periódicos parecen tener prisa por desplazar Gaza de la portada y llenarse de Lincolns y Capitolios y I have a dreams y Beyoncé-la que cantaba no era Sasha Fierce, seguro-abrigada como en un musical de Navidad. Mucho mejor lo han entendido Pepsi y Coca- Cola. La primera acaba de estrenar un logo que es, ejem, calcado al de Obama, con un nuevo lema: Cada generación refresca el mundo. Coca-Cola no ha querido ser menos. Su próxima ampaña anuncia: Open Happiness. La era del sarcasmo se está tomando un respiro,
señor King.